Descobriment i aplicacions primerenques
L'acer inoxidable va sorgir a principis del segle XX, concretament el 1913, per Harry Brearley, un metal·lúrgic britànic. Brearley inicialment va intentar crear un aliatge resistent a la corrosió per als canons de les armes, però va acabar amb un material amb moltes aplicacions. En els seus primers anys, l'acer inoxidable s'utilitzava principalment per als coberts. Les seves propietats anticorrosives el van fer ideal per a estris que necessitaven suportar el rentat freqüent i l'exposició a diversos tipus d'aliments.
A mesura que avançava el segle XX, les aplicacions de l'acer inoxidable es van expandir. Va produir de manera significativa equipament militar, avions i vaixells navals durant la Segona Guerra Mundial. La seva alta resistència a la tracció, la resistència a l'òxid i la durabilitat general el van fer indispensable en aquests contextos.
Evolució del seu ús en sistemes de canonades
L'ús de l'acer inoxidable en sistemes de canonades va començar a guanyar impuls en el període de postguerra. Inicialment, s'utilitzava habitualment en aplicacions navals per la seva resistència, especialment en ambients d'aigua salada. Finalment, la seva utilitat també va ser reconeguda en les indústries civils.
A les dècades de 1960 i 1970, les canonades d'acer inoxidable es van estendre més en aplicacions comercials i industrials. Va començar a substituir materials com el coure i l'acer galvanitzat en sistemes de fontaneria. A mesura que les indústries van evolucionar, també ho van fer les especificacions i classificacions de canonades d'acer inoxidable per adaptar-se a diverses aplicacions, com ara plantes de processament químic, instal·lacions de tractament d'aigua i tecnologies avançades com la fabricació de semiconductors.
En el sector del petroli i el gas, la resistència a les altes pressions i la durabilitat de certs tipus de tubs d'acer inoxidable els van fer ideals per al transport de petroli cru i gas natural. A la indústria alimentària i de begudes, la resistència del material a la corrosió i la capacitat de mantenir la puresa el van convertir en el material escollit per a processos que requereixen una higiene estricta.
